Quan vam renunciar a parlar amb passió d’educació, com si no ens hi anés la vida? Què fa que l’hàgim reduït a un afer menor, avorrit, però tanmateix ineludible com a trampolí a una vida professional d’èxit? Per què tractem l’escola com una espècie d’ONG messiànica especialitzada a superar les mil i una insatisfaccions que destil·la el nostre món, des de la falta de respecte general fins a la salvació del planeta? A què treu cap que pràcticament s’hagi extingit la idea de ser mestres?
Grans o joves, segur que no se’ns acabarien les preguntes davant de la perplexitat que ens provoca mirar de cara l’educació d’avui. Fa la sensació que hi ha estudiants i mestres excel·lents, centres potents, metodologies increïblement engrescadores, però que la realitat no va d’això, que poques vegades des que existeix l’ensenyament obligatori havien estat tan desacoblats el camí de l’escola i el de l’entrada al món adult.
