La pura història de Blai Bonet, escriptor, ja resulta fascinant, doncs va coincidint amb l'esdevenir d'algun dels protagonistes, amb els fets vitals. Seminarista, nen o adolescent malaltís, homosexual en un temps i un país (l'Espanya que tenia coses com la Llei de Perillositat Social) en què això constituïa no solament un estigma social, sinó un clar risc legal i fins a físic.
La seva carrera literària va ser abrupta, discordant i personal. I totes aquestes qualitats ja s'apunten en El mar. Una novel·la incòmoda, tèrbola i malsana en contrast a aquest vital i colorista entorn geogràfic en què es desenvolupa. Bonet aconsegueix convèncer-nos que el verd i el blau que dibuixa en els seus suntuosos paràgrafs descriptius són en realitat grises de color ombra alterats. Totes les trames semblen confluir. Bonet va reconèixer la influència de Mentre agonitzo de Faulkner, en aquesta narració a diverses veus i en aquesta concurrència d'ambient carregat, aquest inexplicable pes de culpabilitat que impregna aquestes línies estranyes.
