Som a principis de l’any 2020 a Nova York, just quan esclata la pandèmia. La narradora del relat, de la qual desconeixem el nom i que s’assembla molt a la mateixa Nunez, és una escriptora madura i solitària que s’instal·la en un apartament de luxe, propietat dels amics d’una amiga atrapats a Califòrnia, per cuidar un lloro ple de colors i d’energia, l’Eureka. Al pis també hi aterra d’improvís un noi molt jove que ha deixat la universitat i s’ha barallat amb els pares; aquest trio improbable haurà d’aprendre a conviure i a entendre’s en un moment d’altíssima vulnerabilitat i desconcert.
Amb humor, molta ironia i grans dosis de saviesa, Nunez reflexiona sobre el fet d’estar vius en una època convulsa, sobre la bellesa fràgil de la connexió humana, i també de la connexió amb els animals, sobre la natura de la memòria, la cultura i la política, sobre el pas del temps i el sentit de l’escriptura i la lectura.
