El xoc de veure dues vides oposades exhaurint-se a la mateixa habitació, a les fosques, va fer saltar un munt de guspires de pensament lluminós. Un dels morts era l’home més proper —el company de vida—; l’altre, més altre que mai, un xiquet acabat d’arribar de Gàmbia que no havia tingut temps ni de fer mitja arrel. En la cruïlla de les morts aparentment antagòniques, Teresa Ibars va començar a fer inventari dels «parèntesis de vida» que l’han marcat: les persones, les olors, els colors, els pobles, les cases que ja no hi són...
La memòria és la gran gestora de la pèrdua, i les pèrdues ens forgen el caràcter, la identitat. No només les pèrdues humanes, sinó les que es manifesten en el paisatge, en els costums, en la llengua, en les formes de vida que van evaporant-se com la rosada. Recordant les morts petites i grosses, la prosa d’Ibars ens regala uns relats que sí, ens ajuden a viure. Assaig reflexiu, memòria i lirisme. Un llibre delicat que ens porta l’olor, el ritme, la llengua i la música d’un món (gairebé) perdut.
