El mal de la feina d’en Montalbano és que de vegades s’acaba sabent la veritat. I això no sempre és agradable. Per exemple, quan resulta que un irreprotxable comptable vidu de Vigatà ocultava una doble vida al fons d’un calaix. Els fills de l’assassinat, assisteixen consternats a la transformació pública del seu pare, però no són els únics: el comissari també s’ha d’empassar, incrèdul, tota la veritat sobre un sensesostre que se li ha refugiat al porxo de Marinella, fugint de la pluja. Com tantes altres vegades, el somni amb què es desencadenen les aventures d’en Montalbano és premonitori, i aquesta vegada fins i tot anticipa la clàssica trucada d’en Catarella per comunicar la “mort d’un mort”.
La novel·la es llegeix de forma ràpida. Té tants diàlegs, tan picats i tan divertits, en alguns casos (per exemple, amb el Dr. Pasquano), que ens recorda que Camilleri no solament és un novel·lista, sinó un guionista i director teatral. Llegeixes i ja veus com de bé resultaria aquesta història portada a la pantalla o formant part de la sèrie mítica que va fer la RAI amb altres novel·les seves.
